El plàtan i la pedra

L’historiador de les religions Mircea Eliade reprodueix un mite indonesi molt suggeridor.

Al principi, quan el cel estava molt a prop de la terra, Déu atorgà a la parella primordial els seus dons, fent que aquests dons baixessin cap a ells penjats a l’extrem d’una corda. 

Un dia els va enviar una pedra, però els avantpassats van sentir alhora sorpresa i descontentament, i per això es van negar a recollir-la. Poc temps després, Déu va fer baixar de nou la corda: aquesta vegada portava un plàtan, que va ser immediatament ben rebut. 

Aleshores els avantpassats van sentir la veu del Creador: 

-Per haver preferit el plàtan, la vostra vida serà com la vida  d’aquesta fruita. Si haguéssiu escollit la pedra, la vostra vida hauria estat com l’existència de la pedra, immutable i immortal’.

Déu busca mare

Feliç dia de la Immaculada Concepció.

Feu clic a sobre de la imatge per llegir el conte.

Et duc un regal

DIUMENGE XXVII DURANT L'ANY (A) 05-10-2014

Evangeli segons Sant Mateu (Mt 21, 33-43)

En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Escolteu una altra paràbola: Un propietari plantà una vinya, la voltà d’una tanca, hi cavà un cup, hi construí una torre de guàrdia, hi deixà uns vinyaters que la cultivessin, i se n’anà del país. Quan s’acostava el temps de la verema, envià els seus homes per recollir-ne els fruits, però aquells vinyaters els van agafar, i a un, li van pegar; a un altre, el van matar; a un altre el van treure a cops de pedra. Ell envià més homes que la primera vegada, però els tractaren igual. Finalment els envià el seu fill, pensant que, almenys el fill, el respectarien. Però ells, en veure’l, es digueren: Aquest és l’hereu: matem-lo i ens quedarem l’heretat. I l’agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. Quan torni l’amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?» Li responen: «Farà matar aquells mals homes i passarà la vinya a uns altres que li donin els fruits al temps de la verema.» Jesús els diu: «No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura: La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet i els nostres ulls se’n meravellen? Per això us dic que el regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar.»

I per ajudar a nostre Senyor a escampar la Bona Notícia Deú creà els catequistes...

I DÉU VA CREAR ELS/LES CATEQUISTES...

Quan Déu va crear el món, un dia abans de donar-lo per acabat, va encomanar als seus àngels que hi fessin una passejada per si faltava alguna cosa per fer.

Un àngel li va dir: "Senyor ens hi has enviat mil vegades, ja t'hem dit que tot havia quedat bé."
I Déu se'n va anar a dormir.

L'endemà al matí, Déu va matinejar, i encara amb pijama, va mirar per la finestra i va veure l'home que tallava els arbres del bosc, que matava foques, que robava als seus treballadors i inventava armament per barallar-se pel petroli, per això Déu va tornar a enviar els seus àngels a la terra per veure què és el que havia fet malament i poder-ho corregir.

Els àngels, van trigar uns quants dies a tornar, però quan ho varen fer es van presentar davant de Deu i li van dir:

"Senyor, t'hem de donar una mala notícia. Tota la teva obra ha quedat perfecta, només hi ha un petit detall que està mal acabat, el COR de l'home s'esquinça amb cada paraula que pronuncien els altres homes, i en cada esquerda s'hi "colen" uns sentiments estranys que Tu no vares crear i que l'home els hi ha posat nom: odi, gelosia, rancúnia, ambició..."

"Nosaltres hem tancat aquestes ferides amb les teves Paraules i amb els teus sentiments, però no n'hi ha prou en tancar-les una sola vegada, perquè contínuament es tornen a obrir, ja t'ho hem dit el COR de l'home t'ha quedat fràgil, s'hauria d'estar sempre al seu costat."

Un àngel va proposar: "Em sembla que només hi ha una solució, l'hauries de destruir i fer-lo de nou, millorant el seu cor; el dels elefants t'ha quedat molt bé, el podries copiar."

Déu va contestar: "No és cap bajanada si no fos que ja els estimo, fins i tot n'he escollit alguns d'ells per una gran missió. Crec que la millor solució és la que havíeu dit abans: que hi hagi àngels molt a prop d'ells perquè puguin tancar les seves ferides i curar els seu cor i que els parlin de mi i del nostre projecte comú, a totes hores, a cada moment, a temps i a des temps. Aneu-hi tots vosaltres i quedeu-vos entre ells, aquí en el cel no hi ha feina!


Així fou com Déu va crear els/les catequistes...

(Extret d'internet)

PDF del text per descarregar

Déu al fons del cor

Expliquen que una vegada Déu estava molt estressat; tothom li demanava coses i més coses i, a més, contradictòries. Aleshores va decidir buscar un lloc més tranquil per residir, un lloc on només el poguessin trobar uns quants. I va reunir el consell dels àngels. Un cop exposat el problema, va parlar un primer àngel:

“Podríeu anar dalt de la muntanya més alta, allà només us hi trobaran dos o tres excursionistes a l’any”.

Però a Déu no li acabava d’agradar la idea. Llavors parlà un segon àngel:

“Podríeu anar a la fossa més profunda dels mars; allà només hi va, de tant en tant, el coronel Cousteau!”
Tampoc no li feia el pes aquesta idea a Déu. Llavors parlà un tercer àngel:

“Podríeu anar al costat fosc de la lluna; ningú no hi arriba mai, allà sí que hi estareu ben tranquil”.

Però a Déu no li agradava tampoc aquesta idea. Finalment, parlà un quart àngel:

“Si el que voleu és estar en un lloc on tothom hi pugui arribar, però que per aconseguir-ho faci falta bondat i amor, habiteu en el fons del cor de tots els homes”.

I des d’aleshores Déu resideix en cada persona humana, en el fons del seu cor. Molts el continuen buscant a fora, a les altures del cel, i encara no s’han adonat que el tenen ben endins!

El got d'aigua

Una psicòloga, en una sessió de gestió d'estrès, va aixecar un got d'aigua. Tothom esperava la típica pregunta:

-Està mig ple o mig buit?

Però ella va preguntar:

-Quant pesa aquest got?

Les respostes van variar entre 200 i 250 grams. Però la psicòloga va respondre:

-El pes no és important, depèn de quant de temps el sostingui. Si el sostinc un minut no és problema, si el sostinc una hora em farà mal el braç, si el sostinc un dia el meu braç s'inflarà i es paralitzarà. El pes del got no canvia; però com més temps el subjecti, més pesat es tornarà… L'estrès i les preocupacions són com el got d'aigua. Si penses en elles una estona, no passa res. Si hi penses una mica més, comencen a fer mal. Si penses en elles tot el dia, acabes sentint-te paralitzat, incapaç de fer res.

EL VASO DE AGUA

Una psicóloga, en una sesión de gestión de estrés, levantó un vaso de agua. Todos esperaban la típica pregunta:

-¿Está medio lleno o medio vacío?

Pero ella preguntó:

-¿Cuánto pesa este vaso?

Las respuestas variaron entre 200 y 250 gramos. Sin embargo, la psicóloga respondió:

-El peso no es importante, depende de cuanto tiempo lo sostenga. Si lo sostengo un minuto ningún problema; si lo sostengo una hora, el brazo me hará daño; si lo sostengo un día, mi brazo se hinchará y se paralizará. El peso del vaso no cambia, pero cuanto más tiempo lo sostenga más pesado se volverá…  El estrés y las preocupaciones son como el vaso de agua. Si piensas en ellas un rato no pasa nada. Si piensas en ellas un poco más, empiezan a hacerte daño. Si piensas en ellas todo el día, acabas sintiéndote paralizado, incapaz de hacer nada.

La sandàlia

A l’Índia, els trens van sempre plens a vessar, fins i tot amb gent enfilada al sostre.

Un bon dia, un passatger misèrrim, que anava damunt el sostre del vagó, va perdre una sandàlia, que va caure a la via. Llavors es va treure l’altra sandàlia i la va llençar al costat de la via, apuntant la primera.

Un passatger que anava al seu costat es va sorprendre i li digué:

-Però què fas, boig!

I el pobre li respongué:

-Amb una única sandàlia no faig res. I si algú només en troba una tampoc no li servirà de res. Tant de bo algú que passi per aquí les trobi totes dues.

LA SANDALIA

En la India los trenes van siempre a rebosar, incluso la gente se sube al techo.

Un buen día un misérrimo pasajero, montado encima del techo del tren, perdió una sandalia, que se cayó cerca de la vía. Entonces se quitó su otra sandalia y la tiró más allá de la vía, apuntando la primera.

Un pasajero que iba a su lado, sorprendido, le dijo:

-¡Pero qué haces, loco!

Y el pobre respondió:

-Poseer una única sandalia no me soluciona nada. Y si alguien tan sólo encuentra una, tampoco le servirá de nada. Ojalá que alguien pase por aquí y encuentre las dos.